VISCA EL TEATRE!!
On sigui que hi hagi societat humana,
l’irreprimible Esperit de la Representació s’hi manifesta.
Sota els arbres als petits poblets i sobre sofisticats
escenaris a les grans metròpolis; a les sales d’actes
de les escoles, els camps, els temples; als suburbis,
les places públiques, els centres cívics i el subsòl
de les ciutats; la gent es reuneix en comunió entorn
els efímers mons teatrals que creem per expressar
la nostra complexitat humana, la nostra diversitat, la
nostra vulnerabilitat, en carn i os, alè i veu.
Ens reunim per plorar i per recordar, per riure i
per contemplar; per aprendre, afirmar i imaginar.
Per meravellar-nos davant la destresa tècnica
i per encarnar deus. Per quedar-nos sense alè
davant la nostra capacitat de bellesa, compassió i
monstruositat. Per omplir-nos d’energia i poder. Per
celebrar la riquesa de les nostres diferents cultures i
per fer desaparèixer les fronteres que ens separen.
On sigui que hi hagi societat humana, l’irreprimible
Esperit de la Representació s’hi manifesta.
Nascut de la comunitat, duu posades les màscares i els
vestits de les nostres diferents tradicions. Utilitza les
nostres llengües, ritmes i gestos i obre un espai entre
nosaltres. I nosaltres, els artistes que treballem amb aquest
antic esperit, ens sentim impulsats a canalitzar-lo a través dels nostres cors,
les nostres idees i els nostres cossos per a revelar les nostres realitats en tota la
seva mundanitat i el seu rutilant misteri.
Però en aquesta època a la qual tants milions de
persones lluiten per sobreviure, pateixen règims
opressius i d’un capitalisme depredador, fugen del
conflicte i la confrontació; a la qual la nostra privacitat
és envaïda per serveis secrets i els nostres mots
censurats per governs intrusius; a la qual s’aniquilen
boscos, s’exterminen espècies i s’enverinen oceans:
què ens sentim impulsats a revelar?
En aquest món de poders desiguals, al qual diferents
ordres hegemònics intenten convèncer-nos que una
nació, una raça, un gènere, una preferència sexual,
una religió, una ideologia, un marc cultural és superior
a la resta, hom pot realment defensar la idea que
les arts haurien d’anar separades de les agendes
socials?
Nosaltres, els artistes d’àgores i escenaris, ens
conformem amb les demandes asèptiques del mercat
o utilitzem el poder que tenim per obrir un espai als
cors i les ments de la societat, per a reunir gent al
nostre voltant, per inspirar, meravellar i informar, i per
crear un món d’esperança i de col·laboració sincera?
nostres llengües, ritmes i gestos i obre un espai entre
nosaltres. I nosaltres, els artistes que treballem amb aquest
antic esperit, ens sentim impulsats a canalitzar-lo a través dels nostres cors,
les nostres idees i els nostres cossos per a revelar les nostres realitats en tota la
seva mundanitat i el seu rutilant misteri.
Però en aquesta època a la qual tants milions de
persones lluiten per sobreviure, pateixen règims
opressius i d’un capitalisme depredador, fugen del
conflicte i la confrontació; a la qual la nostra privacitat
és envaïda per serveis secrets i els nostres mots
censurats per governs intrusius; a la qual s’aniquilen
boscos, s’exterminen espècies i s’enverinen oceans:
què ens sentim impulsats a revelar?
En aquest món de poders desiguals, al qual diferents
ordres hegemònics intenten convèncer-nos que una
nació, una raça, un gènere, una preferència sexual,
una religió, una ideologia, un marc cultural és superior
a la resta, hom pot realment defensar la idea que
les arts haurien d’anar separades de les agendes
socials?
Nosaltres, els artistes d’àgores i escenaris, ens
conformem amb les demandes asèptiques del mercat
o utilitzem el poder que tenim per obrir un espai als
cors i les ments de la societat, per a reunir gent al
nostre voltant, per inspirar, meravellar i informar, i per
crear un món d’esperança i de col·laboració sincera?
No hay comentarios:
Publicar un comentario